RECOMANACIONS PER ALS FAMILIARS DEL JUGADOR:

1. Vostè no és culpable del trastorn de l’addicte, autoinculpar-se per altre priva a n’aquesta persona del dret de fer-se responsable de sí mateix i això facilita la seva addicció.

 

2. El jugador/a pot no buscar ajuda fins que no es trobi en una situació límit. Per tant, no l’encobreixi, no li posi excuses, no el rescati quan té complicacions pel joc, no es faci càrrec de les seves qüestions legals ni de les seves deutes. Marquis límits amb el jugador/a i els compleixi.

 

3. No utilitzi la culpa amb ell/a, tampoc dóna resultat. “Si m’estimessis de veritat deixaries el joc” tan sols serveix per a augmentar la culpa de l’addicte, el que després podrà ésser usat per a justificar el tornar a jugar.

 

4. No confiï en les seves promeses, que encara que siguin sinceres en la majoria d’ocasions no podr complir per la seva addicció. No l’amenaci amb el que vostè no complirà.

 

5. No permeti que la seva ansietat l’obligui a vostè a fer per el jugador/a el que ell ha de fer per ell /ella mateix/a.

 

6. Recordi que l’addicció del seu familiar no és un signe de debilitat o deshonra familiar, pot passar a qualsevol família al igual que qualsevol altre trastorn psicològic.

 

7. No tracti de seguir aquestes pautes com si fossin inquebrantables, es simplement una orientació que deu ésser utilitzada amb flexibilitat i avaluant cada situació.


8. Demani orientació i assessorament professional en un centre o associació especialitzats en el tractament del joc patològic per a poder dur a terme el procés de canvi.